L’INASSOLIBLE
ROGER GUAUS2012
[CAT]
La teva marxa de casa m’ha fet reflexionar molt; ha estat una fita tant en la teva vida com en la meva que algun dia s’havia de produir, perquè és llei de vida, tot i que jo, inconscientment, em volia fer creure que mai es produiria. Per una banda, estic molt content, perquè això significa que ets autosuficient i que econòmicament et pots defensar. Per altra part, quan després de fer el trasllat vaig entrar a la teva habitació, em van caure les llàgrimes, perquè vaig adonar-me que el “nen” ja s’havia fet gran i ja podia volar sol. Cal que sigui així, però costa d’admetre.
Hem viscut quasi vint-i-set anys junts i hem passat moments bons i dolents. Els bons no cal esmentar-los, ja que deixen un bon record; dels dolents només et vull dir que sóc conscient que moltes vegades han estat per la meva culpa, reconec les meves “neures” i és per això que et demano que em sàpigues perdonar; potser l’excés de zel per tu, les ganes que hi posessis el millor, el cercar l’absurda perfecció a la que estic dedicat tota la vida (quina equivocació) van fer que el meu grau d’exigència vers tu fos exagerat. Això, evidentment, condueix a tensions moltes vegades innecessàries i absurdes.
Només puc dir en la meva defensa que ho he fet tan bé com he sabut. El difícil ofici de pare no s’estudia enlloc; cal ser autodidacte i, al final, sempre hi ha moments que fas el que no és adient. No vull que pensis que aquestes lletres són una manera de tranquil·litzar la meva consciència. No, no és això. El que està fet ja està fet i no cal donar-hi voltes per justificar res. Voldria que ho entenguessis com una manera de dialogar amb tu. És molt possible que pensis “Per què aquest diàleg no el teníem abans, un davant de l’altre?”. Mira fill, la veritat és que aquests temes no he sabut mai com afrontar-los amb el diàleg; segurament el que t’estic escrivint mai hauria estat capaç de parlar-ho amb tu. És doncs més fàcil per a mi escriure tal com faig ara.
...pensa que nosaltres som una família que sempre hem d’estar junts. La distància física és inevitable, però tu saps molt bé que, si hi ha una estimació, la distància del cor no existeix, i és aquesta la que ha de perdurar entre nosaltres. I quan dic nosaltres vull dir entre la teva mare, tu, el teu germà i jo.
...el que sí que et vull dir és que estimis sempre la mama; sort n’hem tingut d’ella, que ha fet el paper de pare i de mare. Quan jo he estat tantes hores fora de casa ella ha sapigut escoltar les teves preocupacions, les meves i les de l’Enric, ho ha posat en una coctelera i ha estat capaç de fer un còctel que ha estat bo per a tots, moltes vegades en perjudici d’ella mateixa i sacrificant-se perquè la “comunitat” funcionés. Per això et repeteixo: ESTIMA-LA MOLT. I a l’Enric també. L’Enric és com és, estima’l, vigila’l i ajuda’l. Hi va haver una època en què us teníeu una mania mútua increïble; sortosament sembla que això ja s’ha acabat i ara que teniu bona comunicació és el moment que aprofiteu la vostra estimació per estar més junts. Pensa també en els avis; viuen per nosaltres i cal fer-los una mica de cas, ells ho mereixen, hem de ser capaços de regalar-los el màxim de benestar.
I tu, com una peça més de l’engranatge de la vida, cal que et cuidis; en els teus viatges no busquis el perill imminent, això no condueix enlloc; sigues sempre conscient de les teves limitacions i, quan no ho tinguis clar, deixa-ho córrer.
La vida professional agafa-la amb ganes i alegria, pensa que fas el que tu has triat, fer això és un privilegi, no tothom ho pot fer. No et deixis entabanar per salvadors de causes perdudes, sigues honrat, treballador i NOBLE. Amb això n’hi ha prou per anar per la vida amb la cara ben alta. Cal ser dur en el moment que el teu instint professional així ho cregui, però sempre amb serietat i NOBLESA. Disfruta de la vida, que per a això és, diverteix-te, estima, viatja, fes tot el que et faci sentir bé, però sigues sempre NOBLE, no facis patir ningú pel teu profit, no facis patir a ningú el que no t’agradaria patir a tu. Sigues sincer i et sentiràs millor. El que acabo d’escriure és la síntesi de qualsevol religió. Ja sé que tu no creus en quasi res; potser això és culpa meva per no haver intentat en el seu moment apropar-te a la “nostra” religió. La veritat és que jo tampoc sóc practicant, si bé és veritat que crec en un ser superior que fa moure tots els fils, però poca cosa més. La veritat és que si ets bo ja tens molt de guanyat, i això només ho pots fer tu.
Quan una persona viu sola pot trobar a faltar aquella orella que escolta les seves preocupacions o bé aquella ajuda tan necessària en els moments difícils que sempre tenim. No dubtis en aquests supòsits d’acudir a casa, que sempre serà casa teva. Ningú millor que els teus pares i germà per ajudar-te i aconsellar-te. Has de fugir d’aquell orgull mal entès que tots tenim de no voler un cop de mà per por de no semblar prou capaços de solucionar els nostres problemes. Mentre nosaltres visquem, sempre estarem disposats a fer el que calgui pels nostres fills. Pensa que, encara que a vegades no ho sembli, els problemes sempre tenen solució. Com deia l’amo de la marca Donuts, en el món no hi ha problemes, el que hi ha és manca de solucions...
Cuida la teva salut, és un tresor que no valorem. Pensa en els teus BRONQUIS, no els maltractis, és el teu punt flac i l’has de cuidar. Encara que tu “passes”, pensa que, en tots els aspectes de la vida, la presència física és important. Cuida-la. No caiguis en l’error de voler ser diferent de la resta de la gent; cauries en una situació “esperpèntica”. Saps, Roger?, en aquest món quasi tot ja està inventat. Com sempre dic jo, el millor és anar de NORMAL. És evident que cal respectar el gust de tothom, però dins d’una mida lògica de dignitat.
El llibret s’acaba. Et deixo, junt amb aquest missal, una carpeta amb tota la documentació de l’escola: aquí hi ha tota una vida d’estudi reflectida. Has d’estar orgullós d’haver aconseguit el final, però sobretot acaba el projecte de la SUPERIOR, seria una llàstima no fer-ho. També hi ha una imatge de la Mare de Déu de Montserrat. Crec que l’hauries de guardar sempre. Ja sé que no ets ni religiós ni supersticiós, però és la nostra MORENETA, i això vol dir coses... Si algun dia et passa pel cap desfer-te d’ella, torna-la a casa. Si algun dia vols penjar al teu estudi els títols, recorda que els tens a casa. No te’ls he donat perquè una vegada em vas dir que no els volies per res. Aquí sempre estaran guardats.
Ja no et dic res més. Espero en un futur ser capaç de parlar així amb tu personalment i no amagant-me darrere d’una petita llibreta com aquesta, que et demano que no llencis, et pot servir en algun moment de la teva vida en tornar-la a llegir i recordar que tens, o bé vas tenir, un pare que t’estima com no et pots imaginar, encara que potser no ha sabut demostra-ho com a tu t’hauria agradat.
Manel
Text escrit per el pare de Roger Guaus, Manel Guaus, extret d’una llibreta que li va escriure i regalar quan va marxar de casa l’any 1998, amb el títol Reflexions d’un pare de cinquanta anys.
La teva marxa de casa m’ha fet reflexionar molt; ha estat una fita tant en la teva vida com en la meva que algun dia s’havia de produir, perquè és llei de vida, tot i que jo, inconscientment, em volia fer creure que mai es produiria. Per una banda, estic molt content, perquè això significa que ets autosuficient i que econòmicament et pots defensar. Per altra part, quan després de fer el trasllat vaig entrar a la teva habitació, em van caure les llàgrimes, perquè vaig adonar-me que el “nen” ja s’havia fet gran i ja podia volar sol. Cal que sigui així, però costa d’admetre.
Hem viscut quasi vint-i-set anys junts i hem passat moments bons i dolents. Els bons no cal esmentar-los, ja que deixen un bon record; dels dolents només et vull dir que sóc conscient que moltes vegades han estat per la meva culpa, reconec les meves “neures” i és per això que et demano que em sàpigues perdonar; potser l’excés de zel per tu, les ganes que hi posessis el millor, el cercar l’absurda perfecció a la que estic dedicat tota la vida (quina equivocació) van fer que el meu grau d’exigència vers tu fos exagerat. Això, evidentment, condueix a tensions moltes vegades innecessàries i absurdes.
Només puc dir en la meva defensa que ho he fet tan bé com he sabut. El difícil ofici de pare no s’estudia enlloc; cal ser autodidacte i, al final, sempre hi ha moments que fas el que no és adient. No vull que pensis que aquestes lletres són una manera de tranquil·litzar la meva consciència. No, no és això. El que està fet ja està fet i no cal donar-hi voltes per justificar res. Voldria que ho entenguessis com una manera de dialogar amb tu. És molt possible que pensis “Per què aquest diàleg no el teníem abans, un davant de l’altre?”. Mira fill, la veritat és que aquests temes no he sabut mai com afrontar-los amb el diàleg; segurament el que t’estic escrivint mai hauria estat capaç de parlar-ho amb tu. És doncs més fàcil per a mi escriure tal com faig ara.
...pensa que nosaltres som una família que sempre hem d’estar junts. La distància física és inevitable, però tu saps molt bé que, si hi ha una estimació, la distància del cor no existeix, i és aquesta la que ha de perdurar entre nosaltres. I quan dic nosaltres vull dir entre la teva mare, tu, el teu germà i jo.
...el que sí que et vull dir és que estimis sempre la mama; sort n’hem tingut d’ella, que ha fet el paper de pare i de mare. Quan jo he estat tantes hores fora de casa ella ha sapigut escoltar les teves preocupacions, les meves i les de l’Enric, ho ha posat en una coctelera i ha estat capaç de fer un còctel que ha estat bo per a tots, moltes vegades en perjudici d’ella mateixa i sacrificant-se perquè la “comunitat” funcionés. Per això et repeteixo: ESTIMA-LA MOLT. I a l’Enric també. L’Enric és com és, estima’l, vigila’l i ajuda’l. Hi va haver una època en què us teníeu una mania mútua increïble; sortosament sembla que això ja s’ha acabat i ara que teniu bona comunicació és el moment que aprofiteu la vostra estimació per estar més junts. Pensa també en els avis; viuen per nosaltres i cal fer-los una mica de cas, ells ho mereixen, hem de ser capaços de regalar-los el màxim de benestar.
I tu, com una peça més de l’engranatge de la vida, cal que et cuidis; en els teus viatges no busquis el perill imminent, això no condueix enlloc; sigues sempre conscient de les teves limitacions i, quan no ho tinguis clar, deixa-ho córrer.
La vida professional agafa-la amb ganes i alegria, pensa que fas el que tu has triat, fer això és un privilegi, no tothom ho pot fer. No et deixis entabanar per salvadors de causes perdudes, sigues honrat, treballador i NOBLE. Amb això n’hi ha prou per anar per la vida amb la cara ben alta. Cal ser dur en el moment que el teu instint professional així ho cregui, però sempre amb serietat i NOBLESA. Disfruta de la vida, que per a això és, diverteix-te, estima, viatja, fes tot el que et faci sentir bé, però sigues sempre NOBLE, no facis patir ningú pel teu profit, no facis patir a ningú el que no t’agradaria patir a tu. Sigues sincer i et sentiràs millor. El que acabo d’escriure és la síntesi de qualsevol religió. Ja sé que tu no creus en quasi res; potser això és culpa meva per no haver intentat en el seu moment apropar-te a la “nostra” religió. La veritat és que jo tampoc sóc practicant, si bé és veritat que crec en un ser superior que fa moure tots els fils, però poca cosa més. La veritat és que si ets bo ja tens molt de guanyat, i això només ho pots fer tu.
Quan una persona viu sola pot trobar a faltar aquella orella que escolta les seves preocupacions o bé aquella ajuda tan necessària en els moments difícils que sempre tenim. No dubtis en aquests supòsits d’acudir a casa, que sempre serà casa teva. Ningú millor que els teus pares i germà per ajudar-te i aconsellar-te. Has de fugir d’aquell orgull mal entès que tots tenim de no voler un cop de mà per por de no semblar prou capaços de solucionar els nostres problemes. Mentre nosaltres visquem, sempre estarem disposats a fer el que calgui pels nostres fills. Pensa que, encara que a vegades no ho sembli, els problemes sempre tenen solució. Com deia l’amo de la marca Donuts, en el món no hi ha problemes, el que hi ha és manca de solucions...
Cuida la teva salut, és un tresor que no valorem. Pensa en els teus BRONQUIS, no els maltractis, és el teu punt flac i l’has de cuidar. Encara que tu “passes”, pensa que, en tots els aspectes de la vida, la presència física és important. Cuida-la. No caiguis en l’error de voler ser diferent de la resta de la gent; cauries en una situació “esperpèntica”. Saps, Roger?, en aquest món quasi tot ja està inventat. Com sempre dic jo, el millor és anar de NORMAL. És evident que cal respectar el gust de tothom, però dins d’una mida lògica de dignitat.
El llibret s’acaba. Et deixo, junt amb aquest missal, una carpeta amb tota la documentació de l’escola: aquí hi ha tota una vida d’estudi reflectida. Has d’estar orgullós d’haver aconseguit el final, però sobretot acaba el projecte de la SUPERIOR, seria una llàstima no fer-ho. També hi ha una imatge de la Mare de Déu de Montserrat. Crec que l’hauries de guardar sempre. Ja sé que no ets ni religiós ni supersticiós, però és la nostra MORENETA, i això vol dir coses... Si algun dia et passa pel cap desfer-te d’ella, torna-la a casa. Si algun dia vols penjar al teu estudi els títols, recorda que els tens a casa. No te’ls he donat perquè una vegada em vas dir que no els volies per res. Aquí sempre estaran guardats.
Ja no et dic res més. Espero en un futur ser capaç de parlar així amb tu personalment i no amagant-me darrere d’una petita llibreta com aquesta, que et demano que no llencis, et pot servir en algun moment de la teva vida en tornar-la a llegir i recordar que tens, o bé vas tenir, un pare que t’estima com no et pots imaginar, encara que potser no ha sabut demostra-ho com a tu t’hauria agradat.
Manel
Text escrit per el pare de Roger Guaus, Manel Guaus, extret d’una llibreta que li va escriure i regalar quan va marxar de casa l’any 1998, amb el títol Reflexions d’un pare de cinquanta anys.
[ESP]
Tu partida de casa me ha hecho reflexionar mucho, ha sido un hito tanto en tu vida como en la mía que algún día tenía que ocurrir porque es ley de vida aunque yo, inconscientemente, siempre he querido creer que nunca se produciría. Por un lado, estoy muy contento porque esto significa que eres autosuficiente y que puedes defenderte económicamente. Por otra parte, cuando después del traslado entré en tu habitación, me saltaron las lágrimas de los ojos porque me di cuenta de que el “niño” ya se había hecho mayor y ya podía volar solo. Tenía que ser así, pero es difícil de admitir.
Hemos vivido casi veintisiete años juntos y hemos pasado momentos buenos y malos. Los buenos no hace falta nombrarlos ya que dejan un buen recuerdo; de los malos sólo quiero decirte que soy consciente que muchas veces han sido por mi culpa, reconozco mis “neuras” y es por ello que te pido que me sepas perdonar, talvez el exceso de celo por ti, las ganas de que pusieras lo mejor, el buscar la absurda perfección a la que estoy dedicado toda la vida (qué equivocación) hicieron que mi grado de exigencia hacia ti fuera exagerado. Esto, evidentemente, conduce a tensiones muchas veces innecesarias y absurdas.
Sólo puedo decir en mi defensa que lo he hecho tan bien como he podido. El difícil oficio de ser padre no se estudia en ninguna parte; hay que ser autodidacta y, al final, siempre hay momentos que haces lo que no es adecuado. No quiero que pienses que estas letras son una manera de tranquilizar mi consciencia. No, no es esto. Lo que está hecho ya está hecho y no hace falta volver a ello para justificarlo. Quisiera que lo entendieras como una manera de dialogar contigo. Es muy posible que pienses “¿por qué este diálogo no lo teníamos antes, uno delante del otro?”. Mira hijo, la verdad es que estos temas no he sabido nunca como afrontarlos con el diálogo; seguramente lo que te escribo aquí nunca hubiera sido capaz de hablarlo contigo. Es pues más fácil para mí escribir como hago ahora.
… piensa que nosotros somos una familia que siempre debemos estar juntos. La distancia física es inevitable, pero tú bien sabes que, si hay una estimación, la distancia del corazón no existe, y es esta la que debe perdurar entre nosotros. Y cuando digo nosotros me refiero a entre tu madre, tú, tu hermano y yo.
… lo que sí quiero decirte es que quieras siempre a mamá, suerte hemos tenido de ella que ha hecho el papel de padre y de madre. Cuando yo he estado tantas horas fuera de casa ella ha sabido escuchar tus preocupaciones, las mías, las de Enric, las ha metido en una coctelera y ha sido capaz de hacer un cóctel que ha sido bueno para todos, muchas veces en perjuicio de ella misma y sacrificándose para que la “comunidad” funcionara. Por eso te repito: QUIÉRELA MUCHO. Y a Enric también. Enric es como es, quiérelo, vigílalo y ayúdalo. Hubo un tiempo que os teníais una manía mutua increíble; por suerte parece que esto ha terminado y ahora que tenéis buena comunicación es el momento que aprovechéis vuestra estimación para estar más juntos. Piensa también en los abuelos; viven para nosotros y hay que hacerles un poco de caso, ellos se lo merecen, tenemos que ser capaces de regalarles el máximo de bienestar.
Y tú, como una pieza más del engranaje de la vida, tienes que cuidarte; en tus viajes no busques el peligro inminente, esto no conduce a nada; debes ser siempre consciente de tus limitaciones y, cuando no lo veas claro, déjalo correr.
La vida profesional cógela con ganas y alegría, date cuenta que haces lo que has escogido, esto es un privilegio, no todo el mundo puede hacerlo. No te dejes engatusar por salvadores de causas perdidas, sé honrado, trabajador y NOBLE. Esto es suficiente para ir por el mundo con la cara bien alta. Hay que ser duro en el momento que tu instinto profesional así lo crea, pero siempre con seriedad y NOBLEZA. Disfruta de la vida que para ello es, diviértete, ama, viaja, haz todo lo que te haga sentir bien pero sé siempre NOBLE, no hagas sufrir a nadie para tu provecho, no hagas sufrir a nadie lo que no te gustaría sufrir a ti. Sé sincero y te sentirás mejor. Lo que acabo de escribir es la síntesis de cualquier religión. Ya sé que tú no crees en casi nada; talvez esto es culpa mía por no haber intentado, en su momento, de acercarte a “nuestra” religión. La verdad es que yo tampoco soy practicante si bien es verdad que creo en un ser superior que hace mover los hilos, pero en poca cosa más. La verdad es que si eres bueno ya tienes mucho de ganado, y esto sólo puedes hacerlo tú.
Cuando una persona vive sola puede echar de menos aquel oído que escucha sus preocupaciones o bien aquella ayuda tan necesaria en los momentos difíciles que siempre tenemos. No dudes, en este supuesto, en acudir a casa, que siempre será tu casa. Nadie mejor que tus padres y hermano para ayudarte y aconsejarte. Tienes que huir de aquel orgullo mal entendido que todos tenemos de no querer una mano por miedo a no parecer suficientemente capaces de solucionar nuestros problemas. Mientras nosotros vivamos, siempre estaremos dispuestos a hacer lo necesario para nuestros hijos. Piensa que, aunque a veces no lo parezca, los problemas siempre tienen solución. Como decía el dueño de la marca Donuts, en el mundo no hay problemas, lo que hay es falta de soluciones.
Cuida tu salud, es un tesoro que no valoramos. Piensa en tus BRONQUIOS, no los maltrates, es tu punto flaco y tienes que cuidarlo. Aunque tú “pasas”, piensa que, en todos los aspectos de la vida, la presencia es importante. Cuídala. No caigas en el error de querer ser diferente del resto de la gente; caerías en una situación “esperpéntica”. ¿Sabes qué, Roger? en este mundo casi todo está ya inventado. Como siempre digo yo, lo mejor es ir de NORMAL. Es evidente que hay que respetar el gusto de todo el mundo, pero dentro de una medida lógica de dignidad.
El librito se acaba. Te dejo, junto con este misal, una carpeta con toda la documentación del Colegio: aquí hay toda una vida de estudio reflejada. Debes estar orgulloso de haber conseguido el final, pero sobre todo termina el proyecto de la SUPERIOR, sería una lástima no hacerlo. También hay una imagen de la Virgen de Montserrat. Creo que deberías guardarla siempre. Ya sé que no eres religioso ni supersticioso, pero es nuestra MORENETA, y esto quiere decir cosas... Si algún día te pasa por la cabeza deshacerte de ella, devuélvela a casa. Si algún día quieres colgar en tu estudio los títulos, recuerda que los tienes en casa. No te los he dejado porque una vez me dijiste que no los querías para nada. Aquí siempre estarán guardados.
Ya no te digo nada más. Espero en un futuro ser capaz de hablar así contigo personalmente y no escondiéndome detrás de una pequeña libreta como esta que te pido que no tires, te puede servir en algún momento de tu vida al volverla a leer y recordar que tienes, o bien tuviste, un padre que te quiere como no te puedes imaginar aunque tal vez no haya sabido demostrarlo como a ti te hubiera gustado.
Manel
Texto escrito por el padre de Roger Guaus, Manel Guaus, extraído de una libreta que le escribió y regaló cuando partió de casa el año 1998, bajo el título “Reflexiones de un padre de cincuenta años”.
Tu partida de casa me ha hecho reflexionar mucho, ha sido un hito tanto en tu vida como en la mía que algún día tenía que ocurrir porque es ley de vida aunque yo, inconscientemente, siempre he querido creer que nunca se produciría. Por un lado, estoy muy contento porque esto significa que eres autosuficiente y que puedes defenderte económicamente. Por otra parte, cuando después del traslado entré en tu habitación, me saltaron las lágrimas de los ojos porque me di cuenta de que el “niño” ya se había hecho mayor y ya podía volar solo. Tenía que ser así, pero es difícil de admitir.
Hemos vivido casi veintisiete años juntos y hemos pasado momentos buenos y malos. Los buenos no hace falta nombrarlos ya que dejan un buen recuerdo; de los malos sólo quiero decirte que soy consciente que muchas veces han sido por mi culpa, reconozco mis “neuras” y es por ello que te pido que me sepas perdonar, talvez el exceso de celo por ti, las ganas de que pusieras lo mejor, el buscar la absurda perfección a la que estoy dedicado toda la vida (qué equivocación) hicieron que mi grado de exigencia hacia ti fuera exagerado. Esto, evidentemente, conduce a tensiones muchas veces innecesarias y absurdas.
Sólo puedo decir en mi defensa que lo he hecho tan bien como he podido. El difícil oficio de ser padre no se estudia en ninguna parte; hay que ser autodidacta y, al final, siempre hay momentos que haces lo que no es adecuado. No quiero que pienses que estas letras son una manera de tranquilizar mi consciencia. No, no es esto. Lo que está hecho ya está hecho y no hace falta volver a ello para justificarlo. Quisiera que lo entendieras como una manera de dialogar contigo. Es muy posible que pienses “¿por qué este diálogo no lo teníamos antes, uno delante del otro?”. Mira hijo, la verdad es que estos temas no he sabido nunca como afrontarlos con el diálogo; seguramente lo que te escribo aquí nunca hubiera sido capaz de hablarlo contigo. Es pues más fácil para mí escribir como hago ahora.
… piensa que nosotros somos una familia que siempre debemos estar juntos. La distancia física es inevitable, pero tú bien sabes que, si hay una estimación, la distancia del corazón no existe, y es esta la que debe perdurar entre nosotros. Y cuando digo nosotros me refiero a entre tu madre, tú, tu hermano y yo.
… lo que sí quiero decirte es que quieras siempre a mamá, suerte hemos tenido de ella que ha hecho el papel de padre y de madre. Cuando yo he estado tantas horas fuera de casa ella ha sabido escuchar tus preocupaciones, las mías, las de Enric, las ha metido en una coctelera y ha sido capaz de hacer un cóctel que ha sido bueno para todos, muchas veces en perjuicio de ella misma y sacrificándose para que la “comunidad” funcionara. Por eso te repito: QUIÉRELA MUCHO. Y a Enric también. Enric es como es, quiérelo, vigílalo y ayúdalo. Hubo un tiempo que os teníais una manía mutua increíble; por suerte parece que esto ha terminado y ahora que tenéis buena comunicación es el momento que aprovechéis vuestra estimación para estar más juntos. Piensa también en los abuelos; viven para nosotros y hay que hacerles un poco de caso, ellos se lo merecen, tenemos que ser capaces de regalarles el máximo de bienestar.
Y tú, como una pieza más del engranaje de la vida, tienes que cuidarte; en tus viajes no busques el peligro inminente, esto no conduce a nada; debes ser siempre consciente de tus limitaciones y, cuando no lo veas claro, déjalo correr.
La vida profesional cógela con ganas y alegría, date cuenta que haces lo que has escogido, esto es un privilegio, no todo el mundo puede hacerlo. No te dejes engatusar por salvadores de causas perdidas, sé honrado, trabajador y NOBLE. Esto es suficiente para ir por el mundo con la cara bien alta. Hay que ser duro en el momento que tu instinto profesional así lo crea, pero siempre con seriedad y NOBLEZA. Disfruta de la vida que para ello es, diviértete, ama, viaja, haz todo lo que te haga sentir bien pero sé siempre NOBLE, no hagas sufrir a nadie para tu provecho, no hagas sufrir a nadie lo que no te gustaría sufrir a ti. Sé sincero y te sentirás mejor. Lo que acabo de escribir es la síntesis de cualquier religión. Ya sé que tú no crees en casi nada; talvez esto es culpa mía por no haber intentado, en su momento, de acercarte a “nuestra” religión. La verdad es que yo tampoco soy practicante si bien es verdad que creo en un ser superior que hace mover los hilos, pero en poca cosa más. La verdad es que si eres bueno ya tienes mucho de ganado, y esto sólo puedes hacerlo tú.
Cuando una persona vive sola puede echar de menos aquel oído que escucha sus preocupaciones o bien aquella ayuda tan necesaria en los momentos difíciles que siempre tenemos. No dudes, en este supuesto, en acudir a casa, que siempre será tu casa. Nadie mejor que tus padres y hermano para ayudarte y aconsejarte. Tienes que huir de aquel orgullo mal entendido que todos tenemos de no querer una mano por miedo a no parecer suficientemente capaces de solucionar nuestros problemas. Mientras nosotros vivamos, siempre estaremos dispuestos a hacer lo necesario para nuestros hijos. Piensa que, aunque a veces no lo parezca, los problemas siempre tienen solución. Como decía el dueño de la marca Donuts, en el mundo no hay problemas, lo que hay es falta de soluciones.
Cuida tu salud, es un tesoro que no valoramos. Piensa en tus BRONQUIOS, no los maltrates, es tu punto flaco y tienes que cuidarlo. Aunque tú “pasas”, piensa que, en todos los aspectos de la vida, la presencia es importante. Cuídala. No caigas en el error de querer ser diferente del resto de la gente; caerías en una situación “esperpéntica”. ¿Sabes qué, Roger? en este mundo casi todo está ya inventado. Como siempre digo yo, lo mejor es ir de NORMAL. Es evidente que hay que respetar el gusto de todo el mundo, pero dentro de una medida lógica de dignidad.
El librito se acaba. Te dejo, junto con este misal, una carpeta con toda la documentación del Colegio: aquí hay toda una vida de estudio reflejada. Debes estar orgulloso de haber conseguido el final, pero sobre todo termina el proyecto de la SUPERIOR, sería una lástima no hacerlo. También hay una imagen de la Virgen de Montserrat. Creo que deberías guardarla siempre. Ya sé que no eres religioso ni supersticioso, pero es nuestra MORENETA, y esto quiere decir cosas... Si algún día te pasa por la cabeza deshacerte de ella, devuélvela a casa. Si algún día quieres colgar en tu estudio los títulos, recuerda que los tienes en casa. No te los he dejado porque una vez me dijiste que no los querías para nada. Aquí siempre estarán guardados.
Ya no te digo nada más. Espero en un futuro ser capaz de hablar así contigo personalmente y no escondiéndome detrás de una pequeña libreta como esta que te pido que no tires, te puede servir en algún momento de tu vida al volverla a leer y recordar que tienes, o bien tuviste, un padre que te quiere como no te puedes imaginar aunque tal vez no haya sabido demostrarlo como a ti te hubiera gustado.
Manel
Texto escrito por el padre de Roger Guaus, Manel Guaus, extraído de una libreta que le escribió y regaló cuando partió de casa el año 1998, bajo el título “Reflexiones de un padre de cincuenta años”.
[ENG]
Your departure from home made me think a lot; it was such a milestone in your life and in mine that had to happen someday because it is a law of life, even though I unconsciously wanted to believe that it would never happen. On one hand, I am very happy because that means that you are self-sufficient and can take care of yourself financially. On the other hand, after you moved out I entered your room and tears fell from my eyes because I realised that the “boy” was all grown up and could fly by himself. It must be so, but it pains me to admit it.
We lived together for almost twenty-seven years and we had good time and bad times. The good ones aren’t worth mentioning, as they leave a good memory; as for the bad ones, I only want to tell you I am aware that many times they were my fault. I recognise my “neuroses”, and that’s why I ask you to forgive me; perhaps my excessive zeal for you, my desire that you have the very best, the absurd search for perfection to which I have devoted my whole life (what a mistake) caused me to make exaggerated demands of you. That obviously led to often unnecessary and absurd tension.
In my defence, I can only say that I did it as well as I knew how. Fatherhood is a difficult job and nobody teaches it anywhere; you need to teach yourself, and in the end there are always times when you do something inappropriate. I don’t want you to think I’m writing this to soothe my conscience. No, that’s not why. What is done is done and we don’t need to revisit it in order to justify anything. I would like for you to understand it as a way of having a conversation with you. It’s highly possible that you’re thinking “Why didn’t we have this dialogue before, face to face?” Look my son, the truth is that I’ve never known how to tackle these issues with conversation; I certainly would never be able to say the things I am writing to you. So it’s easier for me to write, as I’m doing now.
...think that we are a family that always has to be together. Physical distance is inevitable, but you know very well that where there is love, there is no distance between hearts, and that is what has to endure with us. And when I say we, I mean your mother, you, your brother and me.
...what I do want to tell you is that you must always love your mother. We were lucky with her, who played the roles of both mother and father. When I was outside the home for so many hours she could listen to your, my and Enric’s concerns, put them in a cocktail shaker and make a cocktail that was good for all of us, often at her own expense, sacrificing herself so the “community” could function. This is why I tell you again: ALWAYS LOVE HER. And Enric too. Enric is how he is, so love him, look after him and help him. There was a time when you couldn’t stand each other; fortunately it seems that’s over and now that you’re communicating well is the time to use your love to be closer. Think about your grandparents too; they live for us so you have to pay them some attention. They deserve it, and we should be able to give them the best welfare that we can.
And you, as one more piece in the machinery of life, need to take care of yourself; don’t seek out imminent danger in your travels, as that doesn’t lead anywhere; always be aware of your limitations and when you aren’t sure about something, let it go.
Pursue your professional life with eagerness and joy. Believe that you do something you chose: doing so is a privilege that not everyone can enjoy. Don’t let yourself be won over by champions of lost causes, be an honest worker and NOBLE. That alone is enough to take you through life with your head high. You’ll have to be tough when your professional instincts tell you to be, but always with seriousness and NOBILITY. Enjoy life because that’s what it’s for. Have fun, love, travel, do everything that makes you feel good, but always be NOBLE. Don’t make anyone suffer for your benefit and don’t do to anyone what you wouldn’t want them to do to you. If you are sincere you will feel better. What I just wrote is the synthesis of any religion. I know that you don’t believe in hardly anything; maybe that is my fault for not trying to bring you closer to “our” religion when I had the chance. The truth is that I’m not practicing either, although I do believe in a higher being that pulls all the strings, but not much else. The truth is that if you are good you’ve already done a lot, and that’s something only you can do.
When someone lives alone, they may miss having somebody to listen to their concerns or to give them necessary assistance in the difficult moments we all go through. If something like this happens don’t hesitate to come to us, as this will always be your home. There is nobody better than your parents and brother to help you and give you advice. You’ll have to avoid that misguided pride that we all have about not wanting a helping hand out of fear of not seeming capable enough of solving our own problems. While we’re alive, we’ll always be ready to do whatever is necessary for our sons. Think that, even if it doesn’t seem like it sometimes, problems always have a solution. It’s like the owner of the Donuts brand used to say: “The world doesn’t have problems, what it has is a lack of solutions...”
Take care of your health; it’s a treasure that we don’t value. Think about your BRONCHI and don’t mistreat them, they are your weak point and you have to take care of them. While you still “don’t care”, think that physical presence is important in all aspects of life. Take care of it. Don’t fall into the error of wanting to be different than the rest of people; you’ll become a caricature. You know what, Roger? In this world, almost everything has already been thought of. As I’ve always said, the best thing is to act NORMAL. Clearly we must respect everyone’s tastes, but within a logical measure of dignity.
This little book is over. Along with this missal, I leave you a folder with all the documentation of the school: a lifetime of study is reflected here. You must be proud of having reached the end, but do finish your ADVANCED studies, as it would be a shame not to. There is also an image of the Virgin of Montserrat. I think you should always keep it with you. I know that you are not religious or superstitious, but she’s our MORENETA and that means things... If it occurs to you one day to get rid of it, bring it back home. If you want to hang up your degrees in your studio one day, remember that they’re at home. I didn’t give them to you because you once told me that you didn’t want them at all. They’ll always be kept here.
That’s all I’ll say. I hope to be able to speak with you in person about this some day instead of hiding in a booklet like this one, which I ask you not to throw away. You might find it useful at some time in your life to read it again and remember that you have, or had, a father who loves you like you can’t imagine, even if he hasn’t been able to show it in the way that you would have liked.
Manel
The text is written by Manel Guaus, father of Roger Guaus, and taken from a booklet that he wrote for him and gave him when he left home in 1998, titled Thoughts of a fifty-year-old father.
Your departure from home made me think a lot; it was such a milestone in your life and in mine that had to happen someday because it is a law of life, even though I unconsciously wanted to believe that it would never happen. On one hand, I am very happy because that means that you are self-sufficient and can take care of yourself financially. On the other hand, after you moved out I entered your room and tears fell from my eyes because I realised that the “boy” was all grown up and could fly by himself. It must be so, but it pains me to admit it.
We lived together for almost twenty-seven years and we had good time and bad times. The good ones aren’t worth mentioning, as they leave a good memory; as for the bad ones, I only want to tell you I am aware that many times they were my fault. I recognise my “neuroses”, and that’s why I ask you to forgive me; perhaps my excessive zeal for you, my desire that you have the very best, the absurd search for perfection to which I have devoted my whole life (what a mistake) caused me to make exaggerated demands of you. That obviously led to often unnecessary and absurd tension.
In my defence, I can only say that I did it as well as I knew how. Fatherhood is a difficult job and nobody teaches it anywhere; you need to teach yourself, and in the end there are always times when you do something inappropriate. I don’t want you to think I’m writing this to soothe my conscience. No, that’s not why. What is done is done and we don’t need to revisit it in order to justify anything. I would like for you to understand it as a way of having a conversation with you. It’s highly possible that you’re thinking “Why didn’t we have this dialogue before, face to face?” Look my son, the truth is that I’ve never known how to tackle these issues with conversation; I certainly would never be able to say the things I am writing to you. So it’s easier for me to write, as I’m doing now.
...think that we are a family that always has to be together. Physical distance is inevitable, but you know very well that where there is love, there is no distance between hearts, and that is what has to endure with us. And when I say we, I mean your mother, you, your brother and me.
...what I do want to tell you is that you must always love your mother. We were lucky with her, who played the roles of both mother and father. When I was outside the home for so many hours she could listen to your, my and Enric’s concerns, put them in a cocktail shaker and make a cocktail that was good for all of us, often at her own expense, sacrificing herself so the “community” could function. This is why I tell you again: ALWAYS LOVE HER. And Enric too. Enric is how he is, so love him, look after him and help him. There was a time when you couldn’t stand each other; fortunately it seems that’s over and now that you’re communicating well is the time to use your love to be closer. Think about your grandparents too; they live for us so you have to pay them some attention. They deserve it, and we should be able to give them the best welfare that we can.
And you, as one more piece in the machinery of life, need to take care of yourself; don’t seek out imminent danger in your travels, as that doesn’t lead anywhere; always be aware of your limitations and when you aren’t sure about something, let it go.
Pursue your professional life with eagerness and joy. Believe that you do something you chose: doing so is a privilege that not everyone can enjoy. Don’t let yourself be won over by champions of lost causes, be an honest worker and NOBLE. That alone is enough to take you through life with your head high. You’ll have to be tough when your professional instincts tell you to be, but always with seriousness and NOBILITY. Enjoy life because that’s what it’s for. Have fun, love, travel, do everything that makes you feel good, but always be NOBLE. Don’t make anyone suffer for your benefit and don’t do to anyone what you wouldn’t want them to do to you. If you are sincere you will feel better. What I just wrote is the synthesis of any religion. I know that you don’t believe in hardly anything; maybe that is my fault for not trying to bring you closer to “our” religion when I had the chance. The truth is that I’m not practicing either, although I do believe in a higher being that pulls all the strings, but not much else. The truth is that if you are good you’ve already done a lot, and that’s something only you can do.
When someone lives alone, they may miss having somebody to listen to their concerns or to give them necessary assistance in the difficult moments we all go through. If something like this happens don’t hesitate to come to us, as this will always be your home. There is nobody better than your parents and brother to help you and give you advice. You’ll have to avoid that misguided pride that we all have about not wanting a helping hand out of fear of not seeming capable enough of solving our own problems. While we’re alive, we’ll always be ready to do whatever is necessary for our sons. Think that, even if it doesn’t seem like it sometimes, problems always have a solution. It’s like the owner of the Donuts brand used to say: “The world doesn’t have problems, what it has is a lack of solutions...”
Take care of your health; it’s a treasure that we don’t value. Think about your BRONCHI and don’t mistreat them, they are your weak point and you have to take care of them. While you still “don’t care”, think that physical presence is important in all aspects of life. Take care of it. Don’t fall into the error of wanting to be different than the rest of people; you’ll become a caricature. You know what, Roger? In this world, almost everything has already been thought of. As I’ve always said, the best thing is to act NORMAL. Clearly we must respect everyone’s tastes, but within a logical measure of dignity.
This little book is over. Along with this missal, I leave you a folder with all the documentation of the school: a lifetime of study is reflected here. You must be proud of having reached the end, but do finish your ADVANCED studies, as it would be a shame not to. There is also an image of the Virgin of Montserrat. I think you should always keep it with you. I know that you are not religious or superstitious, but she’s our MORENETA and that means things... If it occurs to you one day to get rid of it, bring it back home. If you want to hang up your degrees in your studio one day, remember that they’re at home. I didn’t give them to you because you once told me that you didn’t want them at all. They’ll always be kept here.
That’s all I’ll say. I hope to be able to speak with you in person about this some day instead of hiding in a booklet like this one, which I ask you not to throw away. You might find it useful at some time in your life to read it again and remember that you have, or had, a father who loves you like you can’t imagine, even if he hasn’t been able to show it in the way that you would have liked.
Manel
The text is written by Manel Guaus, father of Roger Guaus, and taken from a booklet that he wrote for him and gave him when he left home in 1998, titled Thoughts of a fifty-year-old father.
EXPOSICIÓ
La dissidència nostàlgicaLa Capella, Barcelona, 2017
Exposició col·lectiva comissariada per Joana Hurtado. Artistes participants: Francesco Arena, The Atlas Group/Walid Raad, Lúa Coderch, Roger Guaus, Marine Hugonier, Odó Hurtado, Ange Leccia, Richard McGuire, Deimantas Narkevičius, Aimar Pérez Galí, Suzanne Perrottet, Julien Prévieux, Anri Sala, Adrian Schindler i Danh Vō.
El dia que Roger Guaus se’n va de casa, el seu pare li escriu un text: Reflexions d’un pare de cinquanta anys. Tot fent repàs de la seva relació, les pors i els anhels del pare es projecten com a imperatius sobre la vida del fill: acaba la carrera, sigues treballador, honrat... Avui en Roger té una família, una feina estable i una casa hipotecada, coses que farien que qualsevol pare estigués orgullós. Conserva, però, el desig de dedicar-se a la fotografia, que pels seus pares era un hobby i no una professió, i que comparteix amb dos amics, amb els quals el 2012 crea Ca l’Isidret Edicions. L’inassolible és el primer llibre d’aquest projecte editorial, que adopta el nom de la casa que en Roger haurà d’estar pagant al banc fins al 2047.
El perfeccionisme confés del pare i el pes d’aquest deute contrasten amb la llibertat creativa de les gairebé quatre-centes fotografies que en Roger ha realitzat des del 2005 i que l’any passat va recollir en un mateix volum. Jo volia ser fotògraf és la resposta a les reflexions del seu pare, especulacions en forma de consells benintencionats, però tan pautats i previsibles com ho és una hipoteca. Potser per anar en contra d’això, l’artista utilitza un temps verbal pretèrit per titular el seu llibre, un passat que ens fa dubtar de la realització del somni.
Els desitjos d’un pare per al seu fill poden representar una càrrega o un repte –ja sigui per complir-los o per rebatre’ls–, de la mateixa manera que El deute registra els rebuts ja pagats i els que encara han de venir. En aquest diàleg sense retorn, textual i fotogràfic, les imatges de l’àlbum familiar i les fotografies de l’autor es barregen amb les imaginàries. El record nostàlgic de la figura del pare es desdibuixa en un present contestatari que té les seves pròpies idees i esperances de futur, potser igualment inassolibles.
Text de l’exposició escrit per Joana Hurtado, 2017
El perfeccionisme confés del pare i el pes d’aquest deute contrasten amb la llibertat creativa de les gairebé quatre-centes fotografies que en Roger ha realitzat des del 2005 i que l’any passat va recollir en un mateix volum. Jo volia ser fotògraf és la resposta a les reflexions del seu pare, especulacions en forma de consells benintencionats, però tan pautats i previsibles com ho és una hipoteca. Potser per anar en contra d’això, l’artista utilitza un temps verbal pretèrit per titular el seu llibre, un passat que ens fa dubtar de la realització del somni.
Els desitjos d’un pare per al seu fill poden representar una càrrega o un repte –ja sigui per complir-los o per rebatre’ls–, de la mateixa manera que El deute registra els rebuts ja pagats i els que encara han de venir. En aquest diàleg sense retorn, textual i fotogràfic, les imatges de l’àlbum familiar i les fotografies de l’autor es barregen amb les imaginàries. El record nostàlgic de la figura del pare es desdibuixa en un present contestatari que té les seves pròpies idees i esperances de futur, potser igualment inassolibles.
Text de l’exposició escrit per Joana Hurtado, 2017
The day Roger Guaus left home, his father wrote a text for him: Reflexions d’un pare de cinquanta anys [reflections by a fifty-years-old father]. In that taking stock of their relationship, the father’s hopes and fears were projected as imperatives onto the life of the son: get your degree, be hardworking, be honest ... Today Roger has a family, a steady job and a house and a mortage, things that would make any father proud. At the same time his desire to be a photographer, which his parents regarded as a hobby an not a carreer, he now shares with two friends with whom he launched the publishing project Ca l’Isidret Edicions in 2012. L’inassolible [The unreachable] is the first book of this publishing house, which takes its name from the house that Roger will be paying off to the bank until 2047.
The self-confessed perfectionism of his father and the burden of this debt contrast with the creative freedom of almost four hundred photographs that Roger has taken since 2005 and brought together last year under the same title. Jo volia ser fotògraf [I wanted to be a photographer] is his response to those reflections of his father’s - speculations in the form of well-intentioned advice but as mapped-out and predictable as a mortage. Perhaps in defiance of all that, the artist has used a past tense that causes un to doubt the realisation of the dream.
[...]
In this one-way dialogue, both textual and photographic, images from the family album and photographs by the author are mixed with the imaginaries. The nostalgic recollection of the figure of the father is blurred in a radical present that has its own ideas and hopes for the future, which may be equally unattainable.
Text of the exhibition by Joana Hurtado, 2017
The self-confessed perfectionism of his father and the burden of this debt contrast with the creative freedom of almost four hundred photographs that Roger has taken since 2005 and brought together last year under the same title. Jo volia ser fotògraf [I wanted to be a photographer] is his response to those reflections of his father’s - speculations in the form of well-intentioned advice but as mapped-out and predictable as a mortage. Perhaps in defiance of all that, the artist has used a past tense that causes un to doubt the realisation of the dream.
[...]
In this one-way dialogue, both textual and photographic, images from the family album and photographs by the author are mixed with the imaginaries. The nostalgic recollection of the figure of the father is blurred in a radical present that has its own ideas and hopes for the future, which may be equally unattainable.
Text of the exhibition by Joana Hurtado, 2017
LLIBRE
L’inassolible, de Roger Guaus
Publicat el setembre de 2012
Disseny de Roger Guaus i Bildi Grafiks
Imprès a Barcelona
+ INFO SOBRE EL LLIBRE
ALTRES OBRES DE ROGER GUAUS
Roma, 2021
Jo em dic, 2020
Magdalena Llatse Sastre, 2019
Jo volia ser fotògraf, 2016
Laboratori, 2015
Ca l’Isidret, 2012
Movimientos de Suelo, 2011-2014